La Germandat de Jesús Natzarè va nàixer el març de 1903 com una «hermandad de devotos de Jesús Nazareno», amb la finalitat de donar escorta a la imatge de Jesús Natzarè. El seu promotor i fundador fou Ramon Salas i Ricomà, al qual donaren suport, entre d’altres, els membres de la primera Junta Directiva formada pels senyors Ramón Argilaga, Luis Arís, José Camarero, Francisco de Paula Canals, Fernando Cervera, Andrés Henríquez, Pedro Llort, Manuel de Peñarrubia, José Potau, Félix Ribas i Esteban Vendrell.

La raó de la creació de la nova entitat respon a una prova d’amor. L’amor que Tecla Ricomà Rufí inculcà al seu fill per la imatge de Jesús Natzarè, el mateix amor que la dugué a ella, quan encara era una nena de 9 anys, a implorar per la salvació de la imatge de Jesús Natzarè del Convent de Sant Francesc, quan anava a ser destruïda durant els moviments antireligiosos que s’originaren amb motiu de la desamortització dels béns eclesiàstics l’any 1835. L’amor de Ramon Salas, que es convertia en dolor en veure que l’estimada i venerada imatge no comptava amb l’acompanyament permanent que es mereixia en les desfilades de la Setmana Santa tarragonina, ja que des de l’any 1815, en què fou cisellat, el misteri del Crist amb la creu havia concorregut a la processó del Sant Enterrament escortat per diferents gremis i col·lectius.

Així, doncs, l’any 1903 neix l’entitat i, malgrat haver disposat de poc temps per organitzar-se, els natzarens ja participen a la processó del Divendres Sant un cop obtinguda l’autorització del llavors arquebisbe de Tarragona, Dr. Tomàs Costa i Fornaguera. Des d’aleshores, i en el decurs dels anys, la vida social i cultural de la Germandat ha estat rica en aportacions a la ciutat i a la Setmana Santa tarragonina, i s’ha esdevingut en una de les entitats amb més pes específic, tant pel nombre d’associats com per les activitats culturals i socials que du a terme. Els concerts, les exposicions, les xerrades, els col·loquis i altres actes han aplegat en cada ocasió un important nombre d’assistents que han donat fe de la seva importància. A la llista d’activitats, s’hi ha d’afegir l’edició anyal del Programa, publicació apreciada per bibliòfils i conciutadans, amants de les publicacions tarragonines en general i de la Setmana Santa en particular, que ha marcat un cert estil, un model en aquest àmbit. Tot plegat serví per a que, amb motiu de la celebració del seu centenari, l’Ajuntament de Tarragona li atorgués la medalla de plata de la ciutat i bategés amb el nom de l’Entitat la plaça que hi ha al darrera de Sant Miquel del Pla.

Cent anys després de la seva fundació, la Germandat comptava amb 1300 associats repartits entre socis de número, secció de Maries del calvari (branca femenina) i la secció d’aspirants (menors de 16 anys). En el si de l’entitat hi va haver una altra secció tan anyenca i estimada com la mateixa Germandat: “el Montepío”, el qual degut als canvis experimentats per la societat i la nova normativa, acordà la seva dissolució l’any 2008. A part d’aquestes seccions, hi ha altres col·lectius de germans i aspirants voluntaris, com són el cor d’aspirants, la banda de cornetes, timbals i sacs de gemec i el de portants, aquest darrer subdividit en tres grups més, el de portants del Sant Crist, el del pas a espatlles i el dels passos de rodes; els quals apleguen aproximadament a 140 persones entre germans i aspirants.

La Germandat té el seu local social al carrer de Girona, en un dels baixos de la coneguda Casa Salas, edificada l’any 1907, sens dubte un dels edificis més singulars de la Rambla, amb la particularitat afegida que fou dissenyat pel fundador de la Germandat, Ramon Salas. El fet de poder gaudir d’un local propi, legat per Dolors Salas i Ricomà en record del seu germà, ha estat un punt de vital importància que ha permès conservar fins avui les imatges del pas fundacional i la resta d’elements patrimonials (tret dels passos dipositats fins al 1993 a la Casa del Degà, al carrer de les Escrivanies Velles).

Parlant del que podria anomenar-se patrimoni valuós de l’entitat, a part de la pròpia història, que sens dubte ho és, aquest està integrat pels misteris Jesús Natzarè, de l’any 1907; el Cirineu o primera caiguda, del 1930, i Jesús és despullat de les seves vestidures, del 1961, tots obres escultòriques d’important relleu artístic realitzades per escultors de renom. Actualment, els passos es troben dipositats a l’Església de Sant Miquel del Pla des de l’any 1993.

Quant a la vestimenta i l’escut de la Germandat, el disseny es deu a Ramon Salas, el qual va concebre una vesta d’estil sobri, de color negre, amb pitet i caputxa de vellut del mateix color, complementada amb un cíngol vermell lligat a la cintura i una creu del mateix color sobre el pit. Posteriorment, la creu fou substituïda per una medalla rodona que reproduïa l’escut de la Germandat, lligada al coll amb un cordó també de color vermell. La medalla de la entitat és de color daurat (metàl·lic), amb una orla trebolada en el centre de la qual hi ha inscrita una creu esmaltada en vermell flanquejada per les lletres «h» i «n». A partir de l’any 1914 se li afegí la corona “real” en atorgar-li tal atribut el rei Alfons XIII. El darrer element que completa la vestimenta són els guants, blancs els dels aspirants i negres els de la resta de membres.

De tota manera, encara que parlem d’una uniformitat inicial, dins les filades de la Germandat poden veure’s altres colors diferents del negre de la vesta i del vermell dels cordons. D’una banda, hi ha cordons de la medalla grocs que donen a entendre que la persona que el porta o bé ha estat president de la Germandat o bé és membre de la directiva. El pitet i la caputxa de color or vell és el distintiu de la secció de Maries del calvari. El pitet de color blanc identifica els components del cor d’aspirants.

Ja per acabar aquest breu resum sobre la Germandat, volem fer esment a la celebració de la diada de la Germandat i del dia de l’aspirant, actes anyals de caire social i festiu que serveixen per aplegar un bon nombre d’associats i amics per homenatjar a algun membre de l’entitat.