La Secció de Socors Mutus, va nàixer al poc de crear-se la Germandat i fou l’única del seu caire que es mantingué dins dels gremis, germandats i confraries de Setmana Santa de Tarragona fins el 2008, any en que acordà la seva dissolució com a conseqüència dels canvis socials i la normativa vigent en matèria de mutualisme.

El seu funcionament dins de la Germandat era completament autònom; comptava amb una reglamentació específica i amb una caixa i junta directiva pròpies, sent el president de la Germandat membre nat de la secció. En la desfilada del Divendres Sant, tradicionalment, la secció formava la presidència que acompanyava el Cirineu des de l’any 1942 en que es prengué tal acord.

La història de la secció comença el 13 de juliol de 1903, quan passada la Setmana Santa i després de diverses reunions, foren aprovats els estatuts del “Monte-Pío de la Hermandad de Jesús Nazareno”, secció que naixia sense ànim de lucre, basada en el principi de solidaritat entre els seus afiliats i amb la finalitat de donar serveis de tipus assistencial en cas de malaltia i/o mort dels seus associats. El reglament aprovat diu: «El Monte-Pío de la Hermandad de Jesús Nazareno tiene por principal objeto el auxilio mutuo en los casos de enfermedad, inutilización y fallecimiento que ocurran entre los Hermanos, así como procurar su bienestar temporal y espiritual». La seva creació fou motivada per la situació social del moment, ja que no existia, ni de forma institucional ni particular, un organisme que dugués a terme les prestacions esmentades.

Algunes de les condicions que es fixaven per a poder ser-ne soci eren ser membre de la Germandat, tenir una edat compresa entre els 15 i els 45 anys, o una de tan curiosa com «tener empleo, oficio, ocupación determinada o medio de vivir». Per altra banda, hi havia un seguit d’obligacions com també limitacions pel que fa als socors que s’oferien. No es podia sortir al carrer o treballar sense tenir l’autorització del metge inspector. Simular una malaltia en comportava l’expulsió. Les malalties cròniques no tenien prestacions i les derivades d’una «mal conducta contra la moral o como consecuencia de peleas o desafiamientos», no tenien cobertura.

Les quantitats que la secció pagava a aquells que patien algun tipus de malaltia eren variables segons els dies que durava o segons si hi havia hagut o no intervenció quirúrgica. En cas que es produís una incapacitat laboral total, si es portaven un mínim de sis anys a la secció, es condonava el pagament de la quota i la resta de despeses i s’atorgava una mensualitat vitalícia de 75 ptes. (0,451 €).

Durant els darrers anys d’existència, la secció va estar integrada a la “la Federació de mutualitats de Catalunya”. En el seu bagatge hi figura la medalla al “Mèrit Mutualista” que li fou atorgada l’any 1970.