Un Crist cansat i suplicant, ajudat per un benèvol Simó de Cirene que li aguanta la pesant creu sota la mirada d’un brètol malcarat, fuet en mà, completada la imatge per un legionari romà un tant absent, configuren el misteri conegut com el Cirineu o Primera caiguda.

L’any 1930, encara immersos en plena crisi econòmica que afectava no tan sols a casa nostra sinó a tot el món occidental, la Junta Directiva, presidida per en Martí Güell, prengué la iniciativa d’aportar un nou pas a la Setmana Santa tarragonina.

La processó del 1929 evidencià un cop més el potencial de la Germandat, la qual comptava amb un gran nombre d’associats i en especial de gent jove, potencial que es feu palès a la desfilada del Divendres Sant on, les llargues fileres de germans que donaren escorta al Natzarè, únic pas de la Germandat, posaren de manifest la necessitat d’un de nou, motiu pel qual un grup d’associats es reuniren per parlar del tema i es constituïren com a comissió pro-pas. La motivació de la iniciativa i el projecte elaborat, els exposaren a l’Assemblea General que tingué lloc el 23 de març de 1930.

La nova comissió, presidida pel Sr. Fèlix Roig i Boada, emeté un conjunt d’accions amortitzables, sense interès i a retornar d’acord amb els sortejos que se celebrarien anyalment, destinades als germans que voluntàriament les volguessin subscriure.

Un cop assegurada la fita, es contacta, sense donar-ne cap tipus de publicitat, amb un artista barceloní, qüestió que generà tot un seguit d’intrigues per descobrir el secret.

L’autorització canònica del nou pas arribà de la mà del cardenal de la ciutat, Dr. Vidal i Barraquer, el 25 d’abril de 1930, un cop vist l’informe de la Comissió Diocesana d’Art Sagrat, que trobava adequada la petició efectuada el dia 15 d’aquell mateix mes per a la construcció del pas de la primera caiguda. Cal esmentar que la notificació de l’autorització es produïa quan el pas no tan sols ja havia estat beneït, sinó que a més, ja havia participat en la processó d’aquell any (18 d’abril).

Un cop arribat de Barcelona, el nou pas fou exposat el 14 d’abril en els baixos d’una casa de l’actual rambla Nova i es donà a conèixer en aquell moment el nom de l’escultor que el cisellà, n’Antoni Parera i Saurina. Dos dies després, es procedia a la benedicció solemne a càrrec del canonge penitencier del Capítol de la Catedral, Dr. Salvador Rial, que ho feia en nom del cardenal Dr. Vidal i Barraquer.

El conjunt escultòric del pas fou rematat pel tallista tarragoní Sr. Peris, que intervingué en la construcció de la peanya, daurada pel també tarragoní Sr. Cornadó. Els velluts foren brodats a Barcelona.

Com ja hem esmentat, el pas participà per primera vegada en els actes de la Setmana Santa de 1930, en la desfilada del Divendres Sant del dia 18 d’abril, dut a pes d’espatlles per portants llogats per la Germandat.

El pas seguirà sent portat a pes d’espatlles fins el 1942, en què se’l dotà d’un xassís i se li instal·laren rodes a instàncies de l’Agrupació d’Associacions de Setmana Santa i de la Congregació de la Sang. La col·locació de les rodes fou tractada en reunions de la directiva al maig de 1941 i posteriorment en l’Assemblea General del mes de juny de la qual s’obtingué autorització per dur a terme les reformes necessàries i pagar-les.

La col·locació de les rodes comportà demanar autorització al Sr. Antoni Càcharo, el qual tenia la patent del sistema i la necessitat de buscar anyalment qui pogués deixar unes rodes o bé llogar-les, ja que la Germandat no en tingué en propietat fins el 1958. El problema de trobar rodes cada any s’anava agreujant amb el canvi de model i mides de les llantes dels pneumàtics dels nous vehicles, que anaven renovant el parc mòbil existent d’abans de la guerra civil espanyola.

Com és lògic, amb el pas del temps el misteri ha experimentat millores, reformes, reparacions, etc. Algunes d’aquestes poden ser tan curioses com la instal·lació d’un fre de peu per a major seguretat del conductor (1946) o la col·locació d’unes defenses a les rodes per no malmetre els velluts (1948). L’any 1957 una donació anònima permeté millorar la il·luminació. Les reparacions realitzades més a fons s’han dut a terme en aquests darrers anys, com la de 1994, any en que s’aprofità el fet que els passos es dugueren a Sant Miquel, lloc amb suficient espai per treballar amb condicions. L’any 1995 en Carles Olalla canvià totalment la mecànica del pas deixant-lo gairebé com a nou. Entre els canvis, es modificaren els eixos del pas i els plats que servien de recolzament als nous pneumàtics, cedits a la Germandat per l’industrial de la nostra ciutat, Sr. Sevil.

Les imatges també han estat restaurades al llarg dels anys. El 1941 i el 1950, l’ebenista Sr. Burdeus es féu càrrec de repassar-les. L’any 1953, arran dels desperfectes soferts com a conseqüència de la pluja caiguda el Divendres Sant, es dugué a terme una restauració molt més completa a càrrec del Sr. Molas i Sabatè.

La història del pas també ha donat peu a d’altres curiositats, començant per la seva titularitat, que no era gaire clara en un principi, igual que passava amb els velluts dipositats al domicili d’un germà, sobre els quals hi ha diversos documents, uns reclamant-los i altres sol·licitant autorització per utilitzar-los.

Actualment és el pas de la Germandat que participa en més actes ja que, a més del Dimarts Sant (desfilada processional de la Germandat) i del Divendres Sant (processó del Sant Enterrament), també surt el Dimecres Sant (Rosari del Dolor), acte en el qual antigament ja havia participat, organitzat aleshores per l’Agrupació d’Associacions de Setmana Santa de Tarragona.