Ramon Salas i Ricomà, fundador de la Germandat, arquitecte i tarragoní de soca-rel, nasqué en el si d’una família modesta el 29 d’abril de 1848, fill de Pau Salas i Tecla Ricomà.

Cursà estudis d’arquitectura a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona i, un cop acabats aquests, retornà per dedicar-se a l’ensenyament com a professor de matemàtiques al col·legi de Tarragona, on anys després fou catedràtic i posteriorment director. Alhora que es dedicava a la tasca docent, també exercia d’arquitecte: un dels seus primers treballs fou la construcció de la plaça de toros de Tarragona, construïda i inaugurada l’any 1883.

Com a arquitecte, contribuí a la recuperació del patrimoni arqueològic tarragoní, molt especialment a través de la Societat Arqueològica Tarraconense (SAT), de la qual fou soci des de 1875 i tresorer des de 1901.

L’any 1876, la SAT el designà com a comissionat per a supervisar els treballs de restauració que s’havien de fer en el mosaic de la Medusa trobat a la pedrera del port, peça de la qual era propietària l’esmentada societat. Aquell mateix any fou novament escollit com a comissionat per tal que valorés quines eren les parts del monestir de Poblet que necessitaven una intervenció més urgent, valoració que havia de facilitar l’impuls que l’Arqueològica volia donar a la restauració de l’edifici cistercenc.

Ja com a membre de la directiva de la SAT, realitzà més tasques per a aquesta entitat com la valoració el 1902 d’uns terrenys per a la construcció del futur museu arqueològic que l’entitat promovia, o com a membre de la comissió creada per la SAT per a l’adquisició d’objectes arqueològics per al museu.

El 1883 fou nomenat arquitecte municipal i com a tal dirigí la reforma i ampliació del museu arqueològic (1895). Anys després, redactà el projecte del nou museu que volia construir-se en els terrenys que l’Ajuntament havia ofertat a l’estat l’any 1915 sobre el llavors passeig de Santa Clara. A Ramon Salas es deuen la barana del balcó del Mediterrani, el basament del monument a Roger de Llúria (1889), l’antic edifici de les germanetes dels pobres, l’edifici de l’audiència provincial de la plaça del Pallol, l’ermita de la Salut (1908), el convent de les Carmelites Terciàries, l’església del Serrallo, el teatre de l’Ateneu de la classe obrera de Tarragona, l’Ajuntament de Valls, etc.

Durant el temps que ocupà el càrrec municipal, posà especial cura en el control dels solars on es treballava, vetllant per les restes arqueològiques que hi poguessin aparèixer. També li devem la làpida que es troba a la part dreta de la façana de l’Ajuntament, la qual grafia la planta del circ romà sobre el traçat dels carrers i les cases actuals.

L’any 1890 fou nomenat arquitecte provincial, i passà a ser vocal de la comissió de monuments, des d’on es pogué dedicar de ple a les restes del monestir de Poblet abandonat i malmès arran dels moviments de 1835. Al mateix temps treballà en la restauració de Santes Creus. Com a fruit d’aquesta dedicació aparegueren sengles guies sobre els monestirs.

Quatre anys després, el 1894, fou nomenat arquitecte diocesà i realitzà diverses tasques de restauració a la catedral amb motiu del congrés catòlic que hi tingué lloc. Posteriorment en realitzà d’altres de millora i de construcció de diferents dependències com ara el vestidor del Capítol i la reforma de la sagristia, i intervingué així mateix en la creació del museu diocesà.

L’abril de 1910 un nou càrrec se sumà als que ja exercia. Per Real Ordre és nomenat Arquitecte restaurador i conservador dels monuments nacionals dependents del Ministeri d’instrucció Pública i Belles Arts a les províncies de Tarragona, Saragossa i Osca. D’aquesta època destaquen els treballs realitzats a la basílica del Pilar de Saragossa.

Pels seus mèrits, fou nomenat “Caballero de la Real Orden de Isabel la Católica” i acadèmic de la “Real Academia de Bellas Artes de San Fernando”.

L’Ajuntament de Tarragona coincidint amb la celebració del centenari de la Germandat acordà el donar el seu nom a un dels nous carrers de la zona de Llevant de la ciutat.