| El pas de “Jesús Natzarè” o de “La Verònica” |
|
|
Autors: Any: Composició: |
Josep Rius Mestres i Salvador Martorell Ollé (la figura del Natzarè) |
|
De la imatge de Jesús Natzarè, ja hi ha dades del 1698 que en parlen. La figura es trobava a l’església del convent dels pares franciscans, ubicació que mantingué fins al 1868, any en què fou traslladada a l’església de Natzaret per ordre de l’arquebisbe a fi de reunir en un sol lloc totes les imatges i els misteris que participaven en la processó. La figura del Natzarè era una mica més petita de la mida normal, anava vestida i el cabell era natural. A la processó del sant enterrament era dut a pes d’espatlles per 8 homes fins a l’any 1907 en què el pas fou remodelat totalment i passaren a portar-lo 14. Fins a la creació de la Germandat, el pas no tenia un acompanyament fix, sinó que eren molts i diferents els col·lectius que li donaren escorta i fins i tot, en alguna ocasió, per manca d’aquesta, no arribà a sortir, com passà sobretot a partir de mitjan segle XIX. El Col·legi de Tarragona, del qual era catedràtic de matemàtiques Ramon Salas, fou l’encarregat de treure’l durant els darrers anys del 1800, fins que les inestabilitats socials del moment donaren peu a una certa por pels infants, retornant el pas a ser dut per algun dels gremis existents. Durant els primers anys en que la Germandat se’n fa càrrec del pas, l’estructura va millorant-se; així, el 1903 s’hi incorporaren 4 canelobres d’un sol braç per dotar-lo d’il·luminació. L’any següent es reforma el sistema i s’instal·len canelobres amb 3 punts de llum cadascun. Amb tot, atès el mal estat en què es trobava el pas, tal com assegurà Ramon Salas a la junta general de l’1 d’abril de 1906, calia refer-lo totalment o bé fer-ne un de nou. L’any següent, en el decurs de la junta general del 19 de març, el president, Sr. Salas, va presentar un esbós del que podria ser el nou pas constituït per una peanya de 16 pams on, a més de la figura del natzarè, n’hi haurien altres tres més. Aprovada la proposta del nou pas, se n’encarrega la construcció a l’escultor-tallista de Tarragona Sr. Francisco Casanovas, antic deixeble de Fèlix Ribas Ferrer, soci fundador de la Germandat finat l’any 1906. |
|
|
Al llibre de caixa de la Germandat, figura que s’invertiren en la reforma 2.284,17 ptes. (13,728 €), per a la qual cosa s’emeteren, a fi de respondre d’aquesta despesa, 600 obligacions amortitzables de 4 ptes. (0,024 €) cadascuna. El nou pas, pràcticament tal com el podem admirar avui, incorporava tres noves imatges vestides, la de la Verge Maria o Dolorosa (230 ptes. - 1,382 €), la de Maria Salomé (200 ptes. - 1,202 €) i la de la Verònica (nom pel qual també es coneix el pas), agenollada amb un llenç a les mans en el qual hi ha el rostre de Crist (215 ptes. - 1,292 €). El treball de les imatges es deu a l’escultor de Barcelona Josep Rius, i la cara pintada que figura a la peça de roba de 50x80 cm que subjecta la Verònica és obra del tarragoní Francisco Carbó. L’any 1910, ateses les disponibilitats econòmiques de la Germandat i amb la finalitat de realçar les imatges, es confeccionaren les corones metàl·liques, ornades amb pedres de diversos tipus, que podem veure avui. Set anys després d’estrenar-se el nou pas, calgué reparar la figura del Natzarè, i es requeriren els serveis de l’escultor Josep Rius per refer diferents parts. Destacaven els desperfectes soferts en peus i cames, punts de subjecció de les imatges a la peanya i per tant més febles a causa dels balancejos que han de suportar les imatges. Aprofitant l’avinentesa, també es reformà la plataforma del pas donant-li un aspecte d’empedrat per realçar l’estètica del conjunt. Un cop finalitzada la guerra civil espanyola (a Tarragona les tropes franquistes entraren el 15 de gener de 1939), amb la voluntat de refer el patrimoni i alhora per poder participar amb tots els elements propis i característics a la processó d’aquell any, la Germandat encarregà a l’escultor canongí Salvador Martorell i Oller la confecció d’una nova figura de Jesús Natzarè per l’import de 2.000 ptes. (12,020 €) a pagar en dos terminis, ja que la figura original del Natzarè havia estat destruïda durant els aldarulls iconoclastes haguts el 1936. Pel mes de març, Salvador Martorell ja tenia llest el cap en escaiola de la nova figura del Natzarè, la qual s’havia procurat que mantingués les mides de l’antiga per tal d’aprofitar la valuosa vestimenta. Les circumstàncies especials que hi concorregueren, amb manca de temps per enllestir l’obra, i davant la insistència de la Germandat, presidida aleshores pel Sr. Carbó Joanpere, feren que el 4 d’abril, durant els actes del Dimarts Sant a l’església de Sant Francesc, fos beneïda la imatge de Jesús Natzarè amb el cap d’escaiola i no pas amb el definitiu, una talla en fusta de Flandes policromada. Assistí a l’acte el vicari de l’Arxidiòcesi Dr. Rial, i actuaren de padrins la Sra. Rosa Domènech i el Sr. Josep Grego.
De llavors ençà, el pas ha sofert algunes petites reformes o millores com la que va dur a terme l’artista tarragoní Adolf Iglesias l’any 1956 o la important restauració de les figures efectuada l’any 1986 per Eustaqui Vallés (deixeble de Salvador Martorell), artista que s’encarregà de restaurar la peanya durant els anys 1998/2000. El pas de Jesús Natzarè ha estat i és un dels misteris més emblemàtics de la Setmana Santa tarragonina, en gran part pel fet d’haver estat l’únic, dels històrics, que sempre s’ha dut a pes d’espatlles. De tota manera, al llarg de la seva història i per motius diferents, s’han fet diversos intents de posar-li rodes, els quals afortunadament no reeixiren. Un primer motiu que va fer pensar en aquesta possibilitat foren les exigències econòmiques que plantejaven cada any els portants, que en alguna ocasió arribaren fins a l’extrem de coaccionar la directiva, moments abans de sortir, amb l’amenaça de no treure el pas si no se’ls incrementava la quantitat pactada. Aquesta qüestió preocupava la Germandat atesa la dificultat de dur-lo i, per tant, la impossibilitat de trobar altres portants. A aquest fet calia afegir l’actitud poc correcta i un tant indecorosa d’aquells portants els quals a vegades arribaven a ser irrespetuosos i irreverents amb el misteri (no fou fins l’any 1983 en que el pas passà a ser dut per germans voluntaris). Un segon motiu era l’interès que l’Agrupació d’Associacions de Setmana Santa tenia per donar una uniformitat a la processó ja que tots els misteris nous fets després de la guerra civil, es construïren amb rodes o bé s’hi incorporaren al cap de poc temps. L’Agrupació adduïa que el trencament i l’alentiment de la processó eren provocats pel nostre pas pel fet de ser dut a pes d’espatlles. La primera ocasió en què se’n parlà formalment fou a l’Assemblea General de l’any 1942, en la qual ja es portaven pressupostades les despeses de posar rodes al Natzarè, les quals ascendien a unes 5.000 ptes. (30,051 €) import prou important perquè la iniciativa quedés en estudi. Passen els anys i la qüestió continua igual fins al mes d’abril de 1949, en què és presentat un nou suggeriment a la Junta Directiva en aquest sentit, i es constitueix una comissió per estudiar-ho novament, sense que s’arribi a fer res més. Pel mes de març de 1951 s’acorda demanar a industrials serrallers, membres de la Germandat, pressupost per a la realització d’un xassís per al misteri, a causa de l’angoixant despesa que suposa per a la Germandat el pagament dels portants, amb els increments continus que exigeixen. L’any següent, el 1952, un cop més els problemes originats pels portants fa que la qüestió sigui tractada a l’Assemblea General del mes d’octubre, però l’acord proposat no prospera atesa la realitat econòmica del moment i s’ajorna per a un altre any la solució del problema. Deu anys després, el 1962, en el decurs de l’Assemblea General s’acorda realitzar un nou estudi, motiu pel qual és encarregada la tasca a dos membres de la Germandat, els quals feren diversos estudis i gestions. En els anys següents, el problema dels portants continua fent-se sentir a les assemblees, com també se senten les veus que estan en desacord a dotar de rodes el pas, i demanen que la solució sigui una altra.
En el fet que el pas fos tret per germans voluntaris, hi jugà un important paper, per no dir decisiu, en Jordi Alsina i Ximenis, membre de la junta, que participà com a portant del Natzarè els anys 1981 i 1982 per tal de conèixer de prop la dificultat que comportava dur-lo. Malgrat els intents indirectes de fer-lo fora dels portats llogats, continuà tenaçment amb la seva empresa. Quan finalment es determinà que el pas seria portat per germans voluntaris, ell fou qui els preparà i qui s’encarregà de dirigir-los en les desfilades en què el pas va participar fins a l’any 1988, en què transferí, per voluntat pròpia, el comandament a un nou cap del pas. |
«Una mirada serena, penetrant, incrustada en la proximitat d’un gòlgota que la voluntat hauria desitjat llunyà però que el pes inclement de la creu feia més real i alhora intransferible. Els carrers humits de matinada. La boira de la por envaint-ho tot i un silenci de complicitat entre els rostres de la gent. Forasters encuriosits, nadius irresponsables i covards, milícies urbanes a preu fet, compassió de mare enmig del dolor i la soledat. Pas lent, adés insegur, adés accelerat pel fuet i l’escarni sobre l’empedrat de la hipocresia de molts. Una túnica de porpra ribetejada amb brodats d’or, que era i és encara l’únic símbol del poder sobre la terra, s’enfangava barroerament sobre el pes de la incomprensió i la maledicència»
La imatge definitiva (amb braços, cames i cap, sense cabell natural com l’antiga) quedà enllestida a mitjan del mes d’abril de l’any següent, el 1940, un cop policromada pel pintor afincat a Barcelona Florenci Veciana.
El temps va passant i algunes circumstàncies van canviant, motiu pel qual possiblement se’n deixà de parlar. A tall d’exemple, des de l’any 1961 un pas, el de
|