El local social de la Germandat està ubicat al carrer de Girona, als baixos de “Casa Salas”, edifici de l’any 1907, obra de l’arquitecte en Ramon Salas i Ricomà, president i fundador de la Germandat de Jesús Natzarè.

La Germandat utilitzà per primer cop el local del carrer de Girona com a seu, el 30 de novembre de l’any 1928 gràcies a la cessió que en feu la Sra. Dolors Salas i Ricomà en el moment de la seva mort († 28 de febrer de 1928) , d’acord amb el codicil signat el 30 de juny de 1926, addicionat al testament atorgat el 16 de gener d’aquell mateix any “con el propósito de honrar la memoria de su hermano Don Ramón” († 4 d’abril de 1926), on es diu:
    “Lega a la expresada Real congregación de Jesús Nazareno y por mientras subsista, el uso de las habitaciones de la planta baja de la casa de la propiedad de la dicenta que tiene su entrada por la calle de Gerona, puerta no numerada, en ella están custodiados el Paso del Nazareno, las Imágenes de la Virgen, de Santa Salomé y la Verónica y varios efectos de la Real Congregación; cuya Junta tendrá una llave de las aludidas puertas para entrar y salir del local siempre que lo necesite, como igualmente tendrá otra los herederos para ir a un deslunado que tiene la casa y a las otras habitaciones de su piso bajo.
    Impone a la Real Congregación de Jesús Nazareno la obligación de conservar las dos habitaciones que comprenden el legado ordenado a su favor”.

Qüestió que queda recollida al registre de la propietat de Tarragona, on hi ha inscrit a favor de l’Entitat el:
    “Derecho de uso de dos habitaciones situadas en la parte izquierda entrando por la puerta de la calle de Gerona que tiene a su fondo una pared ya existente la situada a la izquierda entrando a un deslunado, y éste deslunado y un tabique a construir a que luego se aludirá la otra.”

El mateix document estableix el sistema d’accés al celobert a que fa referència:
    “Para el mejor régimen de las relaciones entre los propietarios del inmueble y la Real Hermandad de Jesús Nazareno por razón de las habitaciones cuyo uso es objeto del presente legado, queda de común acuerdo establecido y aceptado que la puerta que da a la calle de Gerona referida en el codicilo será de uso común y tendrán una o varias llaves aquellos y otra la Real Hermandad legataria; que de la puerta interior que da acceso a las dos habitaciones cuyo uso ha sido legado habrá una sola llave que será para la propia Real Hermandad y que si bien ambas partes podrán ir al deslunado, deberán hacerlo con independencia por los locales a cada uno asignados, a cuyo efecto entre la abertura ya existente correspondiente a los de la Real Hermandad en que ésta pondrá una puerta que fuera de los momentos de uso tendrá cerrada y la que abrirán a sus expensas los herederos donde hay una ventana, se construirá a cargo también de la herencia la oportuna pared divisoria de los expresados locales de una y otra parte.”

La Casa Salas
Casa Salas, és una de les cases més característica i emblemàtica de la Rambla Nova, d’estil modernista, que consta d’un semisoterrani, planta baixa, tres plantes destinades a habitatges, i golfes.

La façana es tota ella de pedra natural, combinant carreus d’un encoixinat irregular i molt fort amb d’altres de llisos. Del conjunt en sobresurt la tribuna rodona del primer pis, situada a la cantonada de la Rambla amb el carrer Girona, com si d’una frontissa es tractés. Si bé les dues façanes de l’edifici segueixin un mateix model, decorativament, té una major importància la de la Rambla remarcada pels balcons correguts que li donen una composició horitzontal. Les finestres de la planta baixa són finestres coronelles, és dir finestres dividides en dues meitats per una fina columneta, a l’estil de les finestres gòtiques. Els llindàs de les obertures de les plantes superiors així com d’altres elements, presenten una abundant decoració vegetal. La part superior de l’edificació està rematada per una cresteria a base de cossos triangulars i pinacles que neixen en el cos de la façana.

Tot plegat, la barreja d’elements de diferents tendències: tribuna barroca; cancell, llindar i imposta plateresques; pedra en relleu al llarg de tota la façana; cresteria i ferro forjat de les baranes dels balcons modernistes, fa que pugui dir-se que l’edifici és d’un estil eclèctic.

A l’article publicat en els nostre programa dedicat a la seu social dels natzarens, es diu que:
    “Respon al plantejament típic de finals del segle XIX i de començaments del XX. Es dóna més importància a la planta baixa i principal que a la resta de plantes, com podem comprovar directament en la solució volumètrica de l’edificació i en la utilització dels elements decoratius. Podríem dir que el medievalisme romàntic promogut per la Renaixença troba, en aquesta obra, una aplicació pràctica de la seva filosofia.”

Al mateix article, el seu autor, Josep-Maria Buqueres, ens descriu la façana principal de Casa Salas dient:
    “La façana principal consisteix en una modulació d’obertures de menor a major mida, en sentit descendent. A la planta baixa, hi tenim la solució de finestres bipartides tan típiques de l’estil gòtic. Els balcons correguts amb tres sortides, donen a l’edifici una composició horitzontal que contrasta amb la lliure disposició dels pinacles del pis superior. La façana lateral, respon als mateixos principis generals que la principal; ací observem una gran simplificació, en la qual els cinc balcons són una continuïtat en motllura de la línia del forjat, canvien lleugerament les baranetes dels balcons i la decoració dels dintells dels forats de la façana.

    La tribuna constitueix un element únic i irrepetible, d’original composició. Articula la unió de l’edifici i dóna alineació tant a la Rambla com al carrer de Girona. La pedra llavorada, en diverses textures, és el material dominant a la vegada que característic dels edificis eclèctics; també la pedra és llisa, rugosa i amb motius escultòrics d’acord amb cadascuna de les intencionalitats del projectista.

    Si volem valorar arquitectònicament l’edifici, hem de dir, en primer lloc, que a partir de la segona meitat del s. XIX apareix una força, per causa del cansament del neoclasicisme i la supervaloració de l’arqueologisme, que lluita per a la recerca de nous estils, encara que imitant el gòtic, el romànic, el bizantí, l’egipci, l’àrab, el renaixement, etc. ... Aquest moviment neogòtic arriba a Espanya amb un cert retard i paralˇlelament a altres realitzacions modernistes com és el cas de la casa Salas. Ací, observem un gotisme que inclou arrels mediterrànies i que s’acosta al modernisme imperant del període, sense obviar les construccions eclèctiques del moment.”