L’església de Sant Miquel del Pla de Tarragona, que en part deu el seu nom al lloc on es troba (el pla que quedà format amb la construcció del fòrum provincial romà), està situada al bell mig del nucli antic de la ciutat, enclavada a la petita plaça que porta el seu nom i flanquejada pels carrers d’en Gai i del Notari Albinyana; a la part posterior hi ha la nova plaça de Sant Miquel, sorgida de l’enderroc dels habitatges allí existents.

L’edificació actual, corresponent al segle XVIII, consta d’una nau central amb volta de canó a la qual menen un seguit de capelles, que formen un conjunt quasi rectangular d’uns 26x17 metres, completat amb una sagristia en forma de «L» al costat dret de l’altar major. L’accés es feia a través de dues portes arquitravades amb llindàs i brancals de pedra del país, una a la façana de la plaça de Sant Miquel i l’altra, actualment tapiada, a la façana del carrer d’en Gai. A l’interior hi ha una tercera porta de dimensions menors que, a través d’una escala, dóna accés a les dependències superiors, on destaquen el cor, triforis i una sala quadrada ubicada al damunt de la sagristia.

Com a elements constructius i decoratius alhora, s’empraren en la façana dos blocs de pedra que corresponen a dos basaments romans del segle II dC, amb sengles inscripcions. Els blocs estan situats al costat dret de la porta que dóna a la plaça de Sant Miquel i pateixen un deteriorament progressiu.

Quant a la història de l’església, cal dir que es considera una de les primeres que es construïren a la ciutat. L’historiador Emili Morera estima que va ser erigida en temps del bisbe Sant Oleguer (1118-1137). La primera constància documental la trobem en la butlla pontifícia d’Anastasi IV, promulgada el 21 de març de 1154, en la qual es mencionen els cinc temples existents aleshores a Tarragona.

El 1600 l’església pertanyia al gremi de teixidors. L’any 1631 va passar a ser administrada per la congregació de preveres, la qual endegà una important restauració del temple, que es trobava en estat ruïnós. Consta que en origen, l’església era de dimensions menors i tenia l’absis on hi ha la porta que dóna al carrer d’en Gai. L’amplada correspondria a l’amplada de la nau central i la seva llargària representaria les dues terceres parts del que avui és. La remodelació total de l’edifici i l’engrandiment de l’any 1734, aprofitant els elements de l’església existent, en canvià l’orientació. El canonge Vicenç Farré encarregà la construcció de la capella de la Verge dels Dolors l’any 1791. Durant la guerra del francès, l’església passà a utilitzar-se com a magatzem, i es restaurà novament l’any 1817. L’any 1862, al dissoldre’s l’esmentada congregació de preveres, el temple passà a mans de l’arquebisbat (actual propietari), que la cedí a congregacions com els caputxins o els claretians. L’any 1936 l’església fou utilitzada com a estable; un cop acabada la guerra es tornà a restaurar i rehabilitar per al culte fins a mitjans de 1970, en què fou definitivament tancada.

La nostra vella aspiració, que ens fou cedida l’església per guardar-hi els passos, es féu realitat l’any 1986.

Fent una mirada enrere, recordem que, un cop acabada la guerra l’any 1939, l’església fou ofertada a la Germandat amb la intenció que col·laborés en la restauració. La junta declinà tal oferiment. En dates posteriors novament es parlà de la utilització de Sant Miquel com a lloc per a deixar, no tan sols els nostres passos, sinó també els d’altres entitats. Totes les temptatives s’aturen quan es parla dels diners necessaris per ampliar el gàlib de la porta d’accés, insuficient per a permetre l’entrada dels passos.

Potser l’intent més seriós es produí a partir del maig de 1972, en què s’iniciaren un seguit de contactes amb l’autoritat eclesiàstica, es grafiaren els plànols, es redactà un projecte d’ampliació de la porta i s’obtingué l’autorització de la Comissió d’Art de la Delegació Provincial del Ministeri de Cultura. La iniciativa queda un cop més ajornada per qüestions de tipus econòmic i personal.

El desembre de 1983, sota la presidència de l’arquitecte Manel-Pau Recasens, es revifà el tema i, redactat un nou projecte -basat en el que ja existia-, s’obtingué la llicència municipal, un cop passada la petició per la Comissió Tècnica dels Serveis Territorials de Cultura de la Generalitat. Novament les dificultats econòmiques foren el fre que feu desistir de l’empresa.

A finals de 1986, com a conseqüència de la necessitat d’haver de deixar el local del carrer de les Escrivanies Velles, es comencen una vegada més les negociacions amb l’Arquebisbat i s’obté l’autorització per ocupar l’església. S’inicien els treballs a Sant Miquel: les primeres actuacions són l’aixecament d’un plànol de la planta de l’església i la realització d’un reportatge fotogràfic per destinar-los a la confecció de dossiers amb la finalitat de sol·licitar ajuts econòmics per a les obres de restauració i consolidació del temple.

A partir d’aquell moment, en diverses fases i sempre que les disponibilitats econòmiques ens ho han permès, s’han realitzat feines tals com una primera reparació de les teulades, l’engrandiment de la porta principal per tal de permetre l’entrada del passos, la pavimentació provisional del terra, etc. A part de les aportacions econòmiques de la Germandat i d’estaments oficials (Ajuntament, Diputació i Departament de Cultura de la Generalitat), també s’ha de fer esment a l’esforçada voluntat de dedicació d’alguns germans que, amb la inversió de moltes de les seves hores de lleure de dissabtes i diumenges, han generat un important estalvi econòmic. No fóra just deixar d’esmentar els noms dels germans en Francesc d’Assís Garcia i Segarra i n’Adolf Quetcuti i Carceller, els quals seguiren quasi diàriament el desenvolupament del projecte que ha fet possible que actualment l’església de Sant Miquel del Pla sigui el que és.

En el decurs dels treballs d’aixecament del terra de l’església amb vista al reompliment posterior amb diferents materials, es posaren al descobert diverses tombes, dues criptes i altres elements que poden ser admirats actualment.

Els blocs de pedra descoberts que serveixen de coberta de les tombes estan en part repicats per permetre l’adheriment del material emprat per subjectar el darrer enrajolat existent. Malgrat això, s’ha pogut saber que una de les tombes, originàriament, donà sojorn a l’alcoverenc Jaume Guasch, sacerdot comensal que morí l’any 1769. Un altre dels elements trobats és una làpida de marbre blanc de bona qualitat de 86x64,50 cm, que presenta en un dels costats restes d’una motllura del que hauria pogut ser basament d’una columna. La bona qualitat del material ha permès la conservació de la inscripció que fa referència a Josep Torrabadell, mort el 16 de desembre de 1727.

La cripta més gran, a la qual s’accedeix a través de dues obertures, té volta de canó, planta rectangular de 710x320 cm i una alçada de 455 cm de mitjana. L’altra, de menors dimensions i amb una sola obertura, que en el moment de la troballa estava plena de runa, conservava part de restes òssies força malmeses per la humitat.

Aprofitant l’avinentesa, el llavors Taller Escola d’Arqueologia (TED’A) hi realitzà cales arqueològiques que posaren al descobert diferents estrats romans tardans, com també restes de la primitiva església de Sant Miquel que, com ja hem dit, tenia una orientació inversa a l’actual.

Els treballs realitzats permeteren documentar millor les estructures de l’església del segle XII. Es comprovà que l’edificació descansava sobre la superfície plana de roca que havia estat rebaixada per la construcció d’un dels dos recintes del fòrum provincial romà, i que part dels elements emprats en la construcció del recinte eren materials romans reaprofitats. L’estructura de l’església era d’una sola nau (14,20x9,60 m) amb un absis quadrangular (4,20x3,37 m).